Fotografía astronómica 14-7-18

                                                                ESTRELLES

Les estrelles són les protagonistes principals pel que fa a l'observació del cel, i no solament això, si no fos per elles, l'univers seria una pàgina negra difícil d'imaginar.
No hi ha res que aixequi l'esperit, com la contemplació del cel estrellat en un lloc fora de la contaminació lumínica de les ciutats.
Precisament aquest és un dels records més grats que tinc dels anys passats a pagès quan era molt jovenet.
La negra nit amb un cel esclatat de puntets lluminosos per tot arreu, i jo mirant bocabadat l'espectacle no entenen res del significat de tot allò.
Però per estudiar les estrelles no cal anar tan amunt, en tenim una ben a la vora, que fet i mirat és en essència com les altres. Hem d'entendre que a l'univers que nosaltres coneixem tot neix, creix, es desenvolupa i mor, són lleis de caràcter natural.
L'estrella a la qual li hem posat el nom de Sol, segueix aquestes lleis, va néixer fa aproximadament 4.500 milions d'anys, ara és una adulta que no vella, d'uns 21-22 anys galàctics, la seva vida durarà un total de 10.000 milions d'anys, així és que dintre uns 3.000-4000 milions d'anys començarà a mostrar signes de vellesa fent-se més voluminosa fins al punt de menjar-se els planetes més veïns, inclosa la nostra morada, després li fallarà la força gravitatòria i es desfarà de les seves capes exteriors quedant un vestigi de nana blanca que és l'equivalent a un esquelet d'un animal mort.
De la mateixa manera que a la terra la vida és diversa, el qual fa que podem veure animals de tota mena, enormes, grans, mitjans, petits i microscopis, al món de les estrelles passa el mateix, si fem la comparació entre la supergegant VV Cefei i l'estrella de Barnard, veurem que l'escala de grandària és bestial, així mateix, segons el volum adquirit i la composició d'una estrella determinada, comportarà una vida més o menys llarga i el seu color, que pot ser blanca, groga, taronja, vermella o blava.
Veiem algunes dades del sol, aquestes dades lògicament no són meves sinó que les he llegit al llibre "Las Maravillas del Cielo Astronomia i Astronautica " d'Antonio Paluzíe Borrell.
Resumeix al sol com una esfera de materials que per trobar-se a molt alta temperatura, estan gasificats.
El diàmetre del sol centuplica al terrestre, per tant la terra tot i ser gran és un pigmeu al seu costat. La massa del sol és unes 333.000 vegades més gran que la terra i a causa d'aquesta enorme massa el sol fa seguir gravitatoriament a tot el reguitzell de planetes que l'envolten.
Com que el sol és un cos gasos, a la seva superfície (límit superior), un pes d'un quilo col·locat en una balança en pesaria 28 i una persona de 60 quilos en pesaria més d'una tone i mitja, més que suficient per aixafar-lo.
La temperatura del nucli solar és d'uns 14.000.000° i a la perifèria uns 6.000°. Sobre la superfície hi ha una capa molt prima de núvols d'una blancor enlluernadora anomenada fotosfera que és l'únic que podem veure del sol i emet un 80% de llum.
Sobre la fotosfera hi ha un altra capa de més espessor formada per vapors de ferro, alumini i calci, sotmesa a una pressió molt petita i baixa temperatura, s'anomena Capa Inversora. Sobre la capa inversora, hi ha un altra capa anomenada Cromosfera amb

un espessor més gran que la Capa inversora i amb una pressió molt dèbil que compte  principalment hidrogen, heli, i vapor de calci.
Per últim un embolcall anomenat Corona és una aurèola lluminosa de color blanc-verdós que pot agafar grans altures.










Cada un dels puntets lluminosos de la fotografía es un estel, que pot ser tant o més gros que el nostre sol.
































Comentarios

Entradas populares de este blog

Fotografía astronómica 9-10-2023

Natura 24-10-2023

Fotografia astronómica 15-4-2023