Del passat al present

En espera  que  el temps faci una mica de net i em permeti fer alguna cosa de nit, durant el dia i sobretot quan faig la marxa matutina, vaig copsant tot el que em crida l'atenció, ja sigui un ocell al damunt un arbre o una sortida de sol interessant. Les últimes pluges han estat importants  a escala de  camps, boscos, rieres i  rius, ja que  tot humiteja, el Pirineu també ha carregat fort i tot fa preveure una primavera florida i abundosa. És  clar que no tot han sigut flors i  violes, ja que  el temporal ha fet molt mal en alguns indrets, la costa catalana ha estat realment castigada, de ben segur, que tot aquell pagès que ha perdut no solament la collita  sinó  també els animals o part dels animals no  apreciarà  la  pròxima  primavera com florida i abundosa. Per regle general, la gent del camp aixeca la mirada en actitud de pregar , unes  vegades  perquè  no plou i altres perquè no en faci un  gra  massa. Aquestes estranyes formacions nebuloses de les quals se'n despen

Segons una versió de la mitologia grega, Orió va néixer de manera miraculosa de la pell d'una vedella a la casa d'un camperol de Beòcia que havia tingut l'honor d'allotjar a casa seva a Zeus, Posidó i Hermes. En canvi la versió d'Homer explica que Orió era fill de Minos. D'aspecte corpulent, Orió era un entusiasta de la caça, instruït per Atlant en coneixements d'astronomia i per Efesi en la forja dels metalls. Explica una de les versions mitològiques sobre Orió, que un dia que caminava pel mig del mar en el qual gràcies a la seva gegantina estatura, sobresortia el cap per damunt de l'aigua, la deessa Artemis li va causar la mort ignorant que el punt negre que surava per damunt del mar era el cap d'Orió. La cosa va anar així: A fi de demostrar la seva punteria al deu Apol·lo, li diu: "Veus aquell punt negre que hi ha al mig del mar?" La deessa apunta amb el seu arc i......no va fallar. Una altra versió diu que Orió va morir també per ca

Estem a mig gener i sembla que el temps vol fer honor a l'estació hivernal, que és el que toca, fer fred. Jo que en tinc uns quants d'hiverns a l'esquena, miro enrere i recordo hiverns dels anys cinquanta i seixanta, en què per regle general no faltava la neu i en qüestió de glaçades, en queia alguna d'allò més, les més temibles eren les glaçades negres, que no era altra cosa que un tipus de glaçada que no es veia, vull dir que així com ara i en aquests dies que al matí les teulades i camps presenten una blancor ben patent, a la glaçada negra no s'aprecia cap blancor, no obstant a les basses d'aigua, fonts i rieres, s'hi formava un gel amb un gruix considerable. Una forma de saber si havia una glaçada negra en cas de no haver-hi blancor, era intentar collir un roc, una pedra, tinc l'experiència de què per aquells temps jo estava a pagès, i la meva feina era cuidar un ramat de vaques, les quals tenien tendència al menor descuit, d'introduir-se a menja