Del passat al present

 Constel·lació Aquila: Àguila o Àquila, és una constel·lació estiuenca, al nord hi té el Delfí, Saguitta i Hèrcules, a l’est tenim Aquari, al sud Capricorn, Sagitari i a l’oest l’Escut la Serpens Cauda i Ofiuco. L’estrella alfa és Altair que conjuntament amb Vega de la Lyra i Deneb del Cigne dibuixen el triangle d’estiu en les curtes nits d’aquesta estació. Dintre la constel·lació hi trobem els següents Cúmuls: NGC 6709 cúmul obert NGC 6755 cúmul obert NGC 6756 cúmul obert NGC 6760 cúmul Globular NGC 6738 cúmul obert Al costat de l’estrella Tarazed Gamma Aquilae hi ha un gran núvol fortament estel·lar amb una part fosca en forma de E. També té algunes nebuloses planetàries i alguna galàxia tot plegat de magnitud feble per ser captades per un telescopi de 80 mm. Mitologia: Hi ha diverses versions que expliquen la mitologia de l’Àquila, jo n’explicaré un parell que potser són les més populars tot i que totes expliquen el rapte de Ganimedes efectuat per un àguila enviada per Zeus o bé...

 Avui començo una nova etapa per fer una mica de repàs al tema de les constel·lacions que any rere any ens passen pel damunt oferint-nos diversos objectes com les nebuloses que no són altre, cosa que masses nebuloses carregades de materials còsmics majorment hidrogen, il·luminades per estrelles que o bé han nascut dintre la mateixa massa nebulosa o bé són estrelles desplaçades per la força gravitatòria, un altre objecte són els cúmuls d'estrelles que poden ser globulars o oberts que son agrupacions estel·lars també formades per la gravitació i atracció de masses. Certes estrelles massives en acabar el seu material que les mantenia activés, exploten i escampen el seu material formant nebuloses que anomenem planetàries, nom que ve de lluny, quan els antics astrònoms en observar-les interpretaven que eren formació de planetes, el mateix ha passat amb els mars de la lluna, quan Galileu i contemporanis en observar-la creien que les grans extensions de color més fosc eren mars i així el...

 Com ja he dit en altres ocasions la fotografia des de ciutat ha arribat al moment crític, podem començar a dir adeu sobretot a les nebuloses, quatre o cinc anys enrera quan sortia al terrat encara es veia la dorsal de la Via Làctia, no era perfecte, però es veia, ara ja no, prou feines per veure les estrelles i això va en augment dintre poc només ens quedarà la lluna i el sol, el jovent d'avui dia només tindrà referències del que hi ha a l'espai profund a través de fotografies a menys que tingui la curiositat i vagi a indrets on encara no ha arribat la bogeria de les lluminàries. Per sort els qui ja tenim una edat hem pogut gaudir de cels nítids i lluminosos, cels que mirant-los quedaves bocabadat de la seva esplendor. Llastima que en aquells temps no teníem ni somiàvem poder tenir les eines per mirar i fotografiar que tenim ara. Sap greu deixar als nostres fills aquest món tan desencaminat que crec no sap les repercussions de les seves accions, però espera, tal vegada potser ...

 He estat molt entretingut durant una bona colla de dies perfeccionant la instal·lació de l'equip i procurant que la quantitat més gran de fils no pengin del telescopi a fi d'aconseguir un equilibratge el més perfecte possible. Aquest problema dels fils ja feia temps que el tenia al cap com una feina pendent i per fi l'he solucionat muntant una petita caixa distribuïdora al cim dels telescopis. Ara bé, al mercat hi ha un parell o tres de marques que solucionen això, però, t'has de gratar la butxaca perquè valen un dineral, jo he solucionat la papereta comprant el més econòmic que he trobat. Així doncs, ja tinc l'equip a punt, només falta que el temps s'estabilitzi, que es fonguin totes les bombetes led dels carrers i que pleguin de passar avions llençant porqueries per l'atmosfera. Ja sé que tot això és més que difícil que ho veiem realitzat, però mira," De ilusión tambien se vive" com diria un somia truites. A veure si aquest mes d'agost tenim...

 Unes quantes fotografies fetes quan surto a passejar pels nostres boscos i camps locals, com es pot veure la vegetació aquest any és exuberant gràcies a les pluges d'aquesta primavera passada, pluges que per mi, encara podrien haver estat una mica més generoses, almenys 150 o 200 litres més del que va caure en cada dia de pluja, ara el dia d'avui, encara els rierols correrien i la humitat al terreny seria més abundosa, però bé, podem estar contents tal com ha anat. Les borrasques atlàntiques que es van despenjar llavors provinents del nord, eren tan seguides que permès que la tropa aeronàutica va intentar que no arribessin no ho varen aconseguir, la natura va poder més que la mà d'aquells que buscant un canvi climàtic inexistent.                         La deixalla que es veu a la foto será el que sigui meyns vapor d'aigua                             ...