miércoles, 18 de julio de 2018

Fotografía astronómica 18-7-18

Abans d'acabar amb els temes que tenia previstos, realitzats ja el dels cúmuls, nebuloses i estrelles només falta el de planetària i llunes, exposaré unes fotografies que ja fa dies anava guarda'n.
Cap any m'havia trobat com aquest, de tenir un cel de qualitat pèssima durant almenys quatre mesos seguits, pràcticament la majoria de les nits ha passat núvol o amb una deficiència de nitidesa.
Només el passat dia 16 que va ploure al matí, arribada la nit va ser perfecte per poder fer alguna cosa i d'ara endavant, la lluna es començara a imposar i serà impossible fer res fora que sigui fotografiar-la a ella.
En fi, l'atmosfera que ens protegeix del sol i d'altres coses, de vegades també ens limita la vista de les tres o quatre estrelles que la bombolla lumínica de la ciutat ens deixa veure.
I parla'n de la bombolla lumínica, l'hem ben fotut amb l'arribada de les bombetes de led als carrers de quasi la majoria de poblacions. Amb el tema de què estalvien energia i fan més llum que les antigues, no serè jo qui digui que no resultin més econòmiques, però crec que valia la pena, ja que són més lluminoses, de fer un estudi a veure on ens porta tot això.
Si fins ara amb les bombetes X teníem una bombolla lumínica considerable, no es podia planejar un sistema per no augmentar la bombolla, disminuir la despesa i fer que l'enllumenat no fos tan invasiu?
S'ha de buscar el sistema perquè el feix de llum del focus estigui dirigit a terra i que la intensitat sigui la correcta per evitar el rebot cap amunt, tampoc és demanar res debatre mon.
Avui dia la tecnologia permet graduar la visibilitat de l'espai a enllumenar de manera efectiva ia un cost raonable sense crear aquestes bombolles de llum que enlluerna fins a l'infinit.
Si fins ara era difícil fer astrofotografia des de la perifèria de les ciutats,  amb   l'arribada del led blancsinó hi ha la corresponent correcció dels sistemes de projecció i adequació de la intensitat lumínica, ja ens podem despedir de contemplar la volta celeste perquè aquesta haurà estat reemplaçada per la volta lumínica.



Alguns noms de cràters de la lluna, fecha de les fotografíes 23-6-18













Nit de Sant Joan

Fumerri de coets sota la mirada de Venus

Boomm¡¡¡


Lluna - Venus

Alguna foto ha estat feta el dia 16 - 7 nit




















sábado, 14 de julio de 2018

Fotografía astronómica 14-7-18

                                                                ESTRELLES

Les estrelles són les protagonistes principals pel que fa a l'observació del cel, i no solament això, si no fos per elles, l'univers seria una pàgina negra difícil d'imaginar.
No hi ha res que aixequi l'esperit, com la contemplació del cel estrellat en un lloc fora de la contaminació lumínica de les ciutats.
Precisament aquest és un dels records més grats que tinc dels anys passats a pagès quan era molt jovenet.
La negra nit amb un cel esclatat de puntets lluminosos per tot arreu, i jo mirant bocabadat l'espectacle no entenen res del significat de tot allò.
Però per estudiar les estrelles no cal anar tan amunt, en tenim una ben a la vora, que fet i mirat és en essència com les altres. Hem d'entendre que a l'univers que nosaltres coneixem tot neix, creix, es desenvolupa i mor, són lleis de caràcter natural.
L'estrella a la qual li hem posat el nom de Sol, segueix aquestes lleis, va néixer fa aproximadament 4.500 milions d'anys, ara és una adulta que no vella, d'uns 21-22 anys galàctics, la seva vida durarà un total de 10.000 milions d'anys, així és que dintre uns 3.000-4000 milions d'anys començarà a mostrar signes de vellesa fent-se més voluminosa fins al punt de menjar-se els planetes més veïns, inclosa la nostra morada, després li fallarà la força gravitatòria i es desfarà de les seves capes exteriors quedant un vestigi de nana blanca que és l'equivalent a un esquelet d'un animal mort.
De la mateixa manera que a la terra la vida és diversa, el qual fa que podem veure animals de tota mena, enormes, grans, mitjans, petits i microscopis, al món de les estrelles passa el mateix, si fem la comparació entre la supergegant VV Cefei i l'estrella de Barnard, veurem que l'escala de grandària és bestial, així mateix, segons el volum adquirit i la composició d'una estrella determinada, comportarà una vida més o menys llarga i el seu color, que pot ser blanca, groga, taronja, vermella o blava.
Veiem algunes dades del sol, aquestes dades lògicament no són meves sinó que les he llegit al llibre "Las Maravillas del Cielo Astronomia i Astronautica " d'Antonio Paluzíe Borrell.
Resumeix al sol com una esfera de materials que per trobar-se a molt alta temperatura, estan gasificats.
El diàmetre del sol centuplica al terrestre, per tant la terra tot i ser gran és un pigmeu al seu costat. La massa del sol és unes 333.000 vegades més gran que la terra i a causa d'aquesta enorme massa el sol fa seguir gravitatoriament a tot el reguitzell de planetes que l'envolten.
Com que el sol és un cos gasos, a la seva superfície (límit superior), un pes d'un quilo col·locat en una balança en pesaria 28 i una persona de 60 quilos en pesaria més d'una tone i mitja, més que suficient per aixafar-lo.
La temperatura del nucli solar és d'uns 14.000.000° i a la perifèria uns 6.000°. Sobre la superfície hi ha una capa molt prima de núvols d'una blancor enlluernadora anomenada fotosfera que és l'únic que podem veure del sol i emet un 80% de llum.
Sobre la fotosfera hi ha un altra capa de més espessor formada per vapors de ferro, alumini i calci, sotmesa a una pressió molt petita i baixa temperatura, s'anomena Capa Inversora. Sobre la capa inversora, hi ha un altra capa anomenada Cromosfera amb

un espessor més gran que la Capa inversora i amb una pressió molt dèbil que compte  principalment hidrogen, heli, i vapor de calci.
Per últim un embolcall anomenat Corona és una aurèola lluminosa de color blanc-verdós que pot agafar grans altures.










Cada un dels puntets lluminosos de la fotografía es un estel, que pot ser tant o més gros que el nostre sol.