Del passat al present

Mentre he pogut, aquests dies en què la lluna no hi era present, almenys en forma il·luminada,  m' afanyat a baixar trossets de la constel·lació del Cigne. Pràcticament tota la constel·lació està immersa dins les nebulositats de la Via Làctia, nebulositat de per si d'un color rosat vermellós que no deixa indiferent a tot qui la pugui fotografiar. Mitològicament el Cigne s'atribueix a Zeus, més ben dit a la forma que tenia Zeus d'acostar-se a les donzelles que era del seu grat, com ara la princesa Leda, filla de  Testio , rei d' Etolia . Fou, l'esposa legitima de  Tindàreo , rei d'Esparta i mare d'Helena (Helena de Troia) esposa de  Melenao , També de Clitemnestra, esposa d' Agamenon , i també dels bessons Castor i Pòl·lux. Homer diu que tan sols Helena era filla de Zeus, però com que hi ha versions per tots els gustos, alguns diuen que tots ells eren fills de Zeus. Sigui com sigui, el cas és que Zeus es beneficiava a la princesa Leda en forma d'u

Aquestes últimes nits han estat profitoses pel que fa a la fotografia de les estrelles, les constel·lacions que ens estan passant per sobre tenen una càrrega considerable d'objectes que per més que m'hi escarrassi no podré amb totes, però bé cada any és igual. En principi, faig una llista dels objectes que tinc més a mà, llavors el temps disposa, com passa cada any. La gent que treballa en els observatoris no tenen aquests problemes, em refereixo als observatoris que estan ubicats en muntanyes de gran alçada, normalment treballen per sobre els núvols, allà no hi ha contaminació lumínica ni mal temps, tret d'algun dia que els núvols guanyin altura. I el cometa com està el dia d'avui, o a nit d'avui? Doncs continua el seu viatge cap a la profunditat de l'espai després d'haver-se deixat unes quantes tones de pols i gel al voltant del sol, de ben segur que no pesa tant com a l'arribada, a cada pas per l'estrella ha de pagar un tribut i és dissoldre's

El dilluns passat dia 6 de Juliol, vam fer una escapada a la Mare de Déu del Món, amb la meva filla, ja feia almenys cinc d'anys que no hi pujava, m'agrada de tant en tant fer-li una visita. L'última vegada que hi vaig pujar,  anava acompanyat per en Jesús, que en pau descansi, en un dia atapeït de boires altes que afectava a totes les comarques, miressis on miressis, de nord a sud i d'est a oest, tot estava emboirat, amb la particularitat que dalt al monestir feia un bon sol. La vista quedava restringida al monestir, a les muntanyes del nord amb les valls emboirades, i la resta era el gruix de la boira que emplenava tot. A l'est, el sol brillava reflectit sobre la boira. Ara, aquesta última vegada, feia un dia brillant d'estiu però com que hi vam pujar molt d'hora, l'ambient era fresc i agradable. Tinc fotografies d'una anada a aquest monestir quan tenia dotze o tretze anys en companyia de la meva família.