Fotografia astronòmica 17-5-19

Aprofitant que la senyora Lluna és la reina de la nit, li he fet unes fotografies en les quals podem veure zones de grans impactes meteòrics comença'n pels mateixos mars de la zona oest.
Es fa difícil imaginar com serien d'enormes els cossos que van impactar quan el satèl·lit estava quasi format. La quantitat de matèria que anava configurant el sistema solar devia ser descomunal, la pols que s'agregava per formar petits cossos i aquests a la vegada a causa de la gravetat s'afegien a un altri de més gran, de mica en mica anaven configurant el sistema planetari, fins que el sol primigeni en els seus primers bufets, va escombrar tota la matèria més petita i lleugera, desplaçant-la a la part més allunyada del seu domini gravitatori.
L'impacte de cossos més recents són ben visibles, per la gran quantitat de pols desplaçada de forma radial, el crater Tycho (llegit Tyco), és potser l'exemple més notori, doncs alguns dels seus raigs s'han desplaçat milers de quilòmetres. En canvi el crater Copèrnic, tot i ser un crater de dimensions respectables ha desplaçat el material a centenars de quilòmetres.
Se suposa que la inclinació de l'impacte és decisiu a l'hora de desplaçar el material.

 

Posta del sol

La lluna il·luminada pel sol.

A internet es poden veure algunes fotografies de algú que no domina prou el tema, en la que es veu la cara il·luminada de la lluna al costat contrari de on es troba el sol.
Argumenten que possiblement existeixen dos sols i els científics encara no ho han descobert.
Ja fa uns quants anys que faig fotografies a la lluna i sempre ha lligat la posició de aquesta i el sol.
La explicació es molt senzilla, amb el Photoshop es poden fer miracles d'aquests.