Natura 21-9-2020

septiembre 21, 2020

Des de fa un grapat d'anys arribats a mig setembre, tinc el costum de fer les primeres visites als boscos del Guitarriu en part per mirar l'estat dels boscos de cara al bolet i també per fer-hi una bona passejada i oxigenar-me.
És una zona que conec molt bé, ja que de jovenet cada dia trepitjava aquesta terra corregent rere els ramats de cabres, ovelles i vaques que pertanyien a la masia de L'Orri.
Quan ets jove, una criatura vagi, les emocions viscudes, queden gravades amb molta intensitat i t'acompanyen tota la vida.
Els episodis viscuts passen per la meva ment un rere l'altre cada cop que pujo allí dalt, el llamp caigut sobre un arbre en un dia de tempesta, el pas davant els meus ulls d'una colla de porcs senglars o una truja de senglar amb els seus petits, les enormes àligues volta'n el cel, el duc sobre la branca d'una alzina mirant fixament, els esquirols fen filigranes pels pins, serps dretes com un ciri al mig d'una plaça carbonera vella, per cert que la serp més grossa que he vist a la meva vida, va ser allà vora la casa un dia cap al tard quan el ramat de vaques pasturava a tocar de la masia.
Avui dia la majoria de la fauna d'aquell temps ja està desapareguda.
Per altre banda, les histories que m'explicava l'avi de la casa eren d'alló més interessants per la ment una criatura sobre tot quan les "rondalles" parlaven de trabucaires i gent que vivia en les coves i masies del voltant, per exemple la cova de la Marianna i la bauma dels Gitanos.
En fi, es una llastima que tot aquest coneixament sobre la vida i costums dels habitants d'aquests indrets s'hagi perdut, segurament tot el que m'explicava l'avi, havia passat en vida seva i dels seus pares.
Per sort l'escriptor Marian Vayreda d'Olot, en la seva novel·la La Punyalada, reflexa molt bé el pensar i sentir d'aquella gent.