Fotografía astronómica 3-6-18

junio 02, 2018

Orió ha estat sempre una constel·lació que ha fascinat a molta gent de la qual jo en sóc un.
Clàssica constel·lació d'hivern està situada de manera que al nord li queda Taure que l'embolcalla també per l'oest, Monoceros i Gemini li queden a l'est i al sud la Llebre i Eridà tanca'n el circuit de la seva parcel·la.
Les estrelles de nova formació que es desenvolupen dins l'extensa nebulositat opaca, han esbardellat, el núvol i surten amb fúria cap a l'exterior donant lloc a la Gran Nebulosa i a moltes altres més petites com ara M 78.
Com que la posició de la constel·lació queda travessada per l'equador celeste, és visible tant des de l'hemisferi nord com des de l'hemisferi sud, però l'observació serà diferent, depèn d'allà on es miri, nosaltres la veiem sortir per l'est una mica ajaguda a esquerra i a mesura que es desplaça pel cel es va capgirant cap a la dreta fins al punt que quan es pon, ho fa ben ajaguda a la dreta.
Llavors els de l'hemisferi sud, la veuen sortir ajaguda a dreta i quan es pon ho fa tal com la veiem sortir nosaltres.
En definitiva gira com les agulles d'un rellotge. No fa gaires mesos que he tingut l'oportunitat de poder comprovar tot això quan un familiar meu de gira per Nova Zelanda, em va portar fotografies de la constel·lació.
Molt son els objectes per gaudir observant o fotografiant dins la parcel·la d'Orió, peró els més gratificants son dos, la Gran Nebulosa M 42-M 43 i la nebulosa fosca del Cap de Cavall IC 434.
Les estrelles que forman el cinturo del gegant Orió, Alnitak, Alnilam, i Mintaka, potser son les que més destaquen degut a la seva posició rectilinia que identifiquen rapidament a la constel·lació.
Betelgueuse, l'estrella alfa, és una gegant roja de grans dimensions a la qual se li han fet tot tipus de pronòstics, des que ha d'explotar per convertir-se en una supernova, fins a que ja ho ha fet.
Precisament la seva distancia, no es pot precisar a causa de la fluctuació de la seva atmosfera, cosa que es pot evidenciar perquè la seva magnitud també és oscil·lant. En fi sembla que està separada del nostre sol, entre 500 i 600 anys llum.
Per culpa de la seva fluctuació tampoc sabem el seu diàmetre, però vagi si es pogués col·locar dins el nostre sistema solar i segons les últimes fotografies que se li han fet, escombraria al Sol, Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter i Saturn se salvaria per pèls.
La mitologia d'Orió és ben curta, però també té diferents versions, jo només n'explicaré una, la que explica Homer. Diu que Orió era fill de Minos, molt corpulent i apassionat per la caça, va aprendre astronomia de la mà d'Atlant i Efesi li va ensenyar a forjar armes. Fou víctima de la deessa Àrtemis quan un dia en què Orió caminava dins el mar, a causa de la seva estatura només sortia del cap. Apol·lo, que potser sabia el que feia, preguntà a Àrtemis com anava de punteria.
"A veure si ensopegues aquell punt que surt de l'aigua". La deessa que desconeixia que es tractava d'Orió, va disparar i va enviar al xicotàs a criar malves.
Quan Àrtemis va saber la veritat, va fer mans i manigües per portar Orió al cel.